Aquest dijous va venir al nostre estudi el comercial del laboratori on es fan les impressions dels àlbums digitals per a casaments. Quan t’ensenyen un ventall tan ample de possibilitats a l’hora de muntar un àlbum se’t plantegen un munt de qüestions que ja creies que tenies predeterminades i que en definitiva conformen la teva línia, el teu estil.

En el nostre cas busquem tan en l’estil fotogràfic com en l’estil de maquetació, un producte que perduri durant el temps, i no em refereixo a la qualitat dels materials que està sobradament provada, sinó a la visió conjunta que tindrem d’aquest reportatge d’aqui a, posem-hi, trenta anys. Fem la proba agafant un àlbum de casament d’algun familiar o amic realitzat a principis del 90: deixant de banda els vestits i pentinats, deixant de banda l’estil fotogràfic que pogués tenir el fotògraf que va realitzar aquelles imatges, i que evidentment encara no es maquetava digitalment i les fotos anaven encolades directament sobre l’àlbum, fixeu-vos en les tapes de l’àlbum, els colors de les cartolines de base i els seus emmarcats…probablement us grinyolaran avui en dia alguns colors excessivament àcids, segons quin any excessivament pastels, o potser encara hi podeu trobar alguna serigrafia d’un colom duent els anells. Si no és així, si no us patina el conjunt total del producte, felicitats! teniu un àlbum atemporal i que no caducarà segurament encara que el veieu d’aquí trenta anys més. Això voldríem nosaltres aconseguir amb els nostres àlbums.

Però és una tasca difícil això de viatjar amb la ment al futur i saber veure qué perdurarà bé o qué caducarà imminentment, potser només en cinc o deu anys.

El públic en general, sentim una atracció cap al vintage, ens agrada per exemple la línia contundent i arrodonida d’un telèfon dels anys 70 que tots tenim al nostre imaginari presidint el bufet de casa dels avis, però ja no ens agrada tant la figureta de nen Jesuset ajagut sobre un tapet que hi havia al costat. Són contemporanis, però un ens sembla glamurós i l’altre ens fa aflorar mitja rialla de vergonya aliena, tot i que no crec que a l’època els causés cap contradicció estilística veure’ls un al costat de l’altre.

Per tant, destriar un producte de l’altre en el present amb vistes a un futur perquè perduri és una tasca que intentem assolir amb èxit estudiant la història, en aquest cas del disseny, tot i que es podria extrapolar en d’altres camps com la política i les ciències econòmiques (crec que estaríem molt millor gobernats per historiadors que no pas per polítics).

Amb els reportatges de casaments, tant el fotogràfic com el videogràfic, no volem ser uns “caça tendències”, volem que al 2042 us mireu el vostre àlbum i recordeu aquell dia tal com va ser i sobretot com us arribaveu a estimar, sense que us ressoni cap cançó de Lady Gaga.